ELS ARTISTES VIUS TAMBÉ EXISTEIXEN

Obra: Matilde Grau

“No solo artistas muertos!” es un grito que cuestiona por qué razón tanto los contenidos como las metodologías que se practican en la educación  artística actual se centran en las obras, las vidas, los presupuestos y los materiales de artistas varones, blancos, occidentales, heterosexuales, muertos y consagrados. El arte de otras épocas es maravilloso, pero el arte que se produce mientras vivimos, también.

La educación que construyamos no puede seguir reduciendo el imaginario de las artes a las artes del pasado; las del presente han de constituirlo también. Por una cuestión de honestidad con lo real, negar el arte actual no puede ser una opción: las persones con las que compartamos la experiencia de aprendizaje han de tener la oportunidad de conocer lo que está pasando ahora, al margen de si a nosotros, como docentes, nos interesa o no el arte contemporáneo”.

(Acaso, 2017, p. 84-85)

Fa uns dies vaig llegir aquests fragments del llibre “Art Thinking” de M. Acaso i va ser inevitable reflexionar sobre l’experiència que estem vivint a l’escola mitjançant el projecte que estem desenvolupant. Sempre pots estar més o menys d’acord amb les idees d’una autora, però en aquest cas, és cert que com a mestres, de forma general, els artistes més propers que podem veure penjats a les aules acostumen a ser morts i del passat, amb uns cànons i valors molt característics que, en ocasions, tenen poc a veure amb la vida actual que tenim. No per això, però, hem de deixar de saber qui són, sempre podem interactuar amb ells i extreure’n els conceptes que més ens interessin.

En el nostre cas, per exemple, la figura d’Antoni Gaudí sempre ha estat molt present a la nostra aula, però l’intentem connectar amb obres d’art contemporani actual, com ha sigut el cas del llarg d’aquests dies, amb l’escultora Matilde Grau (Bol d’Or), que a més a més, és una artista que forma part del nostre territori. Aquest fet ens permet desenvolupar un sentiment de pertinença amb la nostra ciutat, i prendre consciència de la necessitat de valorar i respectar allò que habita en el nostre espai més proper. A més a més, segons Jové (2002), l’art pot ser un bon aliat per prendre consciència sobre la realitat de la vida, sobre les deficiències, els problemes, les mancances i els desafiaments que existeixen, així com una via per modificar la realitat i establir processos de millora.

s_20180316_122625-1.jpg

Partint d’aquest context, portàvem ja molts dies fent-nos preguntes i descobrint informació sobre l’escultura “Bol d’Or” i la seva artista.  Teníem la necessitat de conèixer-la en persona i presentar-li tots els dubtes que havíem recollit al llarg dels dies. Per aquest motiu, la vam convidar a l’escola i vam poder gaudir de la seva presència.Tots l’estàvem esperant amb els braços oberts i plens de nervis! Havíem preparat una entrevista prèvia, però tot i així, teníem dubtes sobre si tindríem temps de resoldre tots els misteris que teníem pendents.

Quan la Matilde va entrar a la nostra aula, el primer que va preguntar als nostres alumnes va ser què entenien ells per art i què era una escultura. Eren questions que duien a la reflexió i al treball que havíem realitzat fins ara. Seguidament, va explicar-nos tot el procés que ella havia viscut com a escultora per tal de poder realitzar la seva obra: “Bol d’Or”. Una escultura que reposa a l’Hort del Barceloní de Tàrrega i que va ser construïda per commemorar la mateixa ciutat com a gegantera l’any 2009.

 

 

La història d’aquesta escultura de gran format troba els seus orígens en un accident que va tenir un dia la Matilde a casa seva. Un matí, quan s’anava a fer el seu té a la seva tassa preferida, li va caure i se li va trencar, i en comptes de llençar-la, va decidir intentar recuperar-la i reconstruir tots els bocins que s’havien trencat. Aquest va ser l’origen que va donar lloc a un conjunt de projectes que es van anar encadenant entorn al món de les tasses i plats de ceràmica reconstruïts. Entre aquests va exposar la seva pròpia tassa reconstruïda en una galeria d’art, va trencar fins a 200 tasses de cafè i les va reconstruir per desenvolupar un projecte personal. També va crear i exposar uns plats de gran format fets amb la tècnica del trencadís. Tot aquest llarg procés va desencadenar una oportunitat fantàstica per crear el gran “Bol d’Or” quan des de l’ajuntament de Tàrrega li van demanar la seva participació.

Explicar-nos tot el seu procés va fer prendre consciència als alumnes que l’art no és una mera ocurrència ni un treball de manualitats que s’acostuma a realitzar a l’escola on no hi ha ni reflexió, ni planificació prèvia, ni pensament, ni errors… (Acaso, 2017). L’experiència de la Matilde ens brinda l’oportunitat de veure un llarg procés d’exercici intel·lectual que acaba esdevenint en la seva obra final: “Bol d’Or”, i que, a més a més, permet a l’espectador fer les seves pròpies interpretacions i reflexions.

De la seva explicació, també ens volem quedar amb un parell d’idees que ens van arribar al cor. Per una banda, la seva història comença amb una accident, per tant, el seu lema és: no hi ha mal que per bé no vingui! Diu que ho aplica sempre a la seva vida, i és una idea molt interessant que ens convé tenir present a les nostres classes, i a la vida en general. De les coses dolentes, sempre en surt alguna cosa bona. Encara que a vegades ens costi de creure… La segona idea té a veure amb el “Bol d’Or”. La Matilde ens va transmetre una idea molt bonica que ha perdurat en el nostre record:  sabeu per què el “Bol” de dins no es pot veure i és d’or? Perquè el Bol és com les persones, les coses importants són en el nostre interior, i no sempre podem veure les coses bones dels altres a primera vista. Les persones som com un bol, ens anem omplint i ens anem configurant, i no sempre allò que és més important per a nosaltres es veu a la vista dels qui ens envolten. Després de la seva explicació, va ser el torn de preguntes dels alumnes, i aquells misteris que ens havien quedat a l’aire, van acabar de ser resolts!

Volem donar les gràcies a la Matilde, per fer-nos reflexionar sobre la importància de l’art, sobre el procés creatiu dels artistes, i sobre la vida en general. A través d’ella hem pogut conèixer la seva obra des d’una vessant més propera, i generar els nostres propis relats partint del seu estímul artístic.  D’això hauria de tractar la matèria de plàstica a les escoles, de conèixer artistes vius, propers, que permetin desenvolupar processos reflexius, crítics i creatius per comprendre el món que ens envolta. Tot i així, encara som lluny de comprendre que l’educació plàstica no només són manualitats, i malgrat ser-ne conscients, ens costa concebre aquesta assignatura sense que recorrem a l’elaboració d’un producte final.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s