-Felicitats. I ara, què?-.

Obrir el blog “rizoma educatiu” va ser fruit d’un recorregut formatiu i professional desenvolupat al llarg d’aquests darrers tres anys. Un període dedicat a a tirar endavant un projecte professional, personal i col·laboratiu que s’ha recollit en la tesi doctoral que vaig presentar conjuntament amb la meva companya Irene López el passat 17 de febrer a la Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social de la Universitat de Lleida.

La tesi titulada “Resignificant” la formació inicial de mestres: concretant la pràctica professional de forma reflexivo-creativa i crítica pretén reflexionar sobre quines són les condicions de la formació inicial de mestres que permeten als docents que treballen en escoles desenvolupar pràctiques professionals distintes. Els resultats obtinguts d’aquesta investigació permeten afirmar com la universitat és un context clau per tal de promoure un canvi qualitatiu en la formació inicial. Aquesta té la finalitat de crear les condicions que donin resposta al caràcter únic i divers de cada individu per tal que cadascú pugui reflexionar sobre la seva pròpia pràctica, analitzar-la, modificar-la i millorar-la, promovent que sigui sempre distinta i s’adapti segons les necessitats del moment.

La investigació realitzada es focalitza en com la formació de mestres ha de poder desenvolupar una mirada crítica, processos d’autoreflexió i creativitat dins les nostres formes de vida. Els resultats porten a la necessitat de “resignificar” la formació inicial i desenvolupar processos que permetin als mestres formar-se com a persones creatives, reflexives i crítiques, els quals preguin consciència sobre la importància d’avançar sempre en la pròpia millora professional i personal, sigui quin sigui el context en el qual es situïn com a mestres. En aquests processos l’eina del relat autobiogràfic i els espais híbrids han contribuït en el desenvolupament d’aquesta millora personal i professional.

El procés d’aquesta tesi incloïa com a investigadora, i com a mestra, desenvolupar un procés reflexiu, creatiu i crític en relació també a la pròpia pràctica professional. És per aquest motiu que, una vegada finalitzada la investigació, vaig tenir la necessitat de seguir escrivint i analitzant les accions docents que desenvolupo en el context escolar. Aquesta va ser la raó d’obrir aquest blog, una excusa, una petita obligació per seguir en actiu i seguir escrivint, tal i com he fet al llarg d’aquests anys mitjançant els relats autobiogràfics, però, aquesta vegada, de forma pública i en un format diferent, més rizomàtic.

El dia de la presentació de la tesi forma part d’aquest rizoma que, cada dia, a poc a poc, es va ampliant. És per aquest motiu que volia deixar constància de l’experiència que vam viure aquell dia amb la meva companya Irene. El dia previ a la presentació vaig recordar a una bona amiga meva, l’Ester. Mesos abans, quan encara estàvem escrivint la tesi em va dir: -el dia de la presentació és molt bonic! És un dia especial! Gaudeix-lo molt!- Amb els nervis i la sensació d’haver arribat al dia final d’un llarg camí, ni em podia imaginar la raó d’aquell consell que m’havia donat. Però una vegada vam entrar a la sala, van començar gairebé 5 hores especials, màgiques i plenes de goig intel·lectual compartides amb gent apassionada per aquesta professió de formar mestres. Va ser la culminació d’un treball de tres anys compartit amb gent que valorava i admirava tota la feina realitzada. En realitat, aquells tres anys també recollien els anys previs del Grau d’Educació Primària i el Màster d’Educació Inclusiva, per tant, tancàvem una etapa de gairebé 8 anys compartits amb la Irene. És veritat Ester, va ser un dels dies més bonics que he viscut, on sentiments com l’alegria i la tristesa s’entreteixien com els fils de Shiota, on no sabia on començaven uns i acabaven els altres.

Vaig compartir aquest moment amb les persones que més m’estimo, i, estic segura que després d’aquella tarda van entendre moltes coses que fa uns anys havien quedat enterrades però encara no descansaven en pau.

No vull acabar sense donar les gràcies a tots els que heu compartit amb mi la felicitat d’aquest dia, els que m’heu transmès paraules boniques, m’heu estimat i m’heu abraçat. S’acaba una etapa i queda un buit. Temps per pensar, per reflexionar i aprofundir encara més en les nostres pràctiques. Sembla que perquè una persona tingui el títol de “Doctor” continuant fent de mestra sigui un desprestigi. Tothom em pregunta: – I ara, què faràs?-.

És que fer de mestra no és un ofici suficientment important i carregat de responsabilitat, felicitat i il·lusió? Tenim la sort que en aquesta professió no se n’acaba de saber mai prou i cada dia és diferent. Tenim un camp obert a la investigació, a l’anàlisi de la nostra pròpia pràctica. Com vaig escriure ja fa uns anys, ara seguiré fent de Dr. Jekyll and Mr. Hyde: mestrainvestigadora – investigadoramestra. Arribarà el dia que potser el temps se m’escolarà pels dits, però mentre aquest dia no arribi haurem de seguir reflexionant i millorant en allò què fem.

Fotografia d’inici: gràcies mare, per recollir la nostra experiència artísticament. Quin gran regal!