Un sol tret de pistola per acabar amb la mandra d’escriure, però recordem que només escrivint reflexionarem sobre allò que fem.

Escriure pot arribar a fer certa mandra i més si una persona no es dedica a l’escriptura en sí o no té passió per les lletres, com és el meu cas. Ni sóc escriptora, ni em fascina escriure. Sóc mestra i malgrat no complir amb els requisits anteriors, tinc la necessitat d’escriure i deixar registre del que faig en la meva pràctica docent malgrat la mandra que a vegades em pugui arribar a suposar.

El motiu principal d’aquesta necessitat l’atribueixo a la formació que vaig rebre en els estudis de magisteri de la Universitat de Lleida. Des de l’any 2008, quan vaig començar a formar-me com a mestra, el relats autobiogràfics iniciats en l’assignatura de Processos i Contextos Educatius II sempre m’han acompanyat. Els relats autobiogràfics són una “eina que ens ajuden a veure, explicar i comprendre l’experiència dels canvis per part dels individus i la forma de posicionar-se davant seu” (Hernández i Rifà, 2011, pàg. 18). Durant la meva formació inicial sempre havia desenvolupat processos de reflexió mitjançant aquesta eina, un document que ens permetia com a alumnes realitzar processos d’introspecció i establir relacions entre totes les experiències que vivíem en formació. Una de les característiques principals dels relats autobiogràfics és que parteixen de la narració del jo, d’una escriptura autobiogràfica que afavoreix la construcció de la identitat personal i professional dels estudiants facilitant així donar resposta al caràcter únic de cada individu. A través d’aquest partíem del caràcter únic de cadascun de nosaltres i preníem consciència en quin moment ens trobàvem com a mestres. Segons Goodson i Hargreaves (1994) és a través de les narracions que podem representar la nostra comprensió del món i com nosaltres ens hi situem, donant així sentit a les nostres experiències, creences, valors i coneixement. Segons Mc Ewan i Egan (1998) és a través dels nostres relats que comuniquem qui som, què fem, com ens sentim i per què seguim uns camins i no uns altres en les accions que desenvolupem.

El relat autobiogràfic a la formació inicial de mestres es va presentar com una primera aproximació a la investigació de la pròpia experiència, entenent aquesta última com allò que ens passa (Larrosa, 2003). Al llarg de tots aquests anys he escrit més de vuit relats autobiogràfics incloent aquests tres últims anys compartits amb la meva companya de tesi doctoral, la Irene López. La tesi en sí ha sigut un procés de reflexió narratiu desenvolupat de forma col·laborativa que ha acabat finalitzant en format de relat autobiogràfic. És per aquest motiu, que, una vegada acabada aquesta etapa, tinc la necessitat de seguir reflexionant mitjançant l’escriptura narrativa sobre la pràctica professional que realitzo com a mestra. Seguir escrivint s’ha convertit en una forma de vida que és essencial per a la construcció del propi becoming teacher-reasearcher i he arribat a un punt on no puc dissociar la pròpia millora personal i professional dels processos reflexius. D’aquesta forma, la narració autobiogràfica es converteix en una eina que ens ajuda a comprendre el nostre posicionament professional (Barret, 2004) i ens situa en unes bases per seguir canviant i millorant les nostres pràctiques professionals.

És la formació rebuda la que m’empeny a seguir reflexionant, i per tenir una certa obligació “volguda” aquest és el motiu pel qual vaig obrir aquest blog: rizomaeducatiu. El conjunt d’aquest acaba convertint-se en un relat autobiogràfic, diferent als que fins ara havia realitzat, els quals es recollien en un únic document. Per contra, el blog és com un rizoma, un espai més obert, recull imatges que m’inspiren per realitzar pràctiques, per reflexionar, articles d’altres professionals i reflexions entorn la pròpia pràctica. Tot el conjunt acaba formant un relat viu en construcció que conforma la meva pròpia identitat. És un acte purament egoista, que es podria quedar en un calaix com els relats escrits fins ara, però si aquest és obert, potser algun mestre passarà per aquí de puntetes i trobarà alguna cosa amb què connectar, pensar, reflexionar…

Centrant-nos en la reflexió, Zeichner (1982) exposa que aquesta no només consisteix en un conjunt de passos o procediments específics que hagin de seguir els professors, sinó que és una forma d’afrontar i respondre els problemes, una manera de ser com a mestre. Per poder arribar a aquests processos reflexius, els mestres poden prendre consciència de les vivències viscudes durant la seva pràctica a través de l’escriptura reflexiva. És durant aquest procés que es pren consciència dels actes que en un principi ens poden semblar poc significatius, però que si es reprenen, segur que els hi podem atribuir un nou significat més rellevant. Aquest és un aspecte que succeeix sovint a l’aula, petites coses que potser passem per alt, després, amb calma, les podem recuperar i fer-les grans.

“La reflexió implica intuïció, emoció i passió, no és alguna cosa que es pugui ensenyar com un conjunt de tècniques” (Zeichner, 1982, p. 3). Si no existeixen aquestes ganes d’avançar en la pràctica professional, difícilment existirà aquesta millora. És per aquest motiu que durant la formació inicial de mestres és donen les eines necessàries per poder construir-te com a tal, però només les decisions personals de cadascú portaran a que els estudiants de magisteri, una vegada mestres, segueixin amb els seus processos reflexius. Tal i com exposa Zeichner (1982), la pràctica reflexiva hauria de perllongar-se durant tota la carrera docent del mestre. Si bé és cert que hauríem de ser individus reflexius, crítics, i escriure sobre la nostra pròpia pràctica, la situació en el món real és que el temps, i sovint la burocràcia, ens acaba devorant a les escoles. Tot i així, intentem buscar aquelles escletxes per reflexionar, escriure, dedicar un temps a posar ordre, a seguir, a avançar en la nostra millora. No es tracta de ser grans escriptors, no es tracta de fer textos professionals, es tracta de deixar registre de les nostres accions per a que les puguem recuperar, reescriure, observar-ne els errors, i qui tingui sort, ho pugui compartir amb altres companys per poder millorar la pròpia pràctica. Aprofitant la reflexió d’avui, comparteixo un article d’aquells d’anar rellegint tot sovint i que parla sobre la importància de la pràctica reflexiva dels mestres:

El maestro como profesional reflexivo (Zeichner)

Bibliografia:

Barrett, T. (2004) Investigating art criticism in education: an autobiographical narrative. En

Eisner, E., Day, M. (Eds.), Handhook of Research and Policy in Art Education (725-749).Mahwah, NJ: Lawrence Erlbaum.

Goodson, I. i Hargreaves, A. (1994). Teachers’ Profesional Lives. New York: Falmer.

Hernández, F. i Rifà, M. (2011). Investigación autobiográfica y cambio social. Barcelona, Espanya: Octaedro.

Larrossa, J. (2003). Sobre la experiencia. Aloma. 87-112.

McEwan, H., i Egan, K. (1998). La narrativa en la enseñanza, el aprendizaje y la investigación. Buenos Aires, Argentina: Amorrortu.

Zeichner, K. (1982). El maestro como profesional reflexivo. Factors related to Reading Perfomance. Conferencia presentada en el 11º University of Wisconsin Reading Symposium: «Factors Related toReading Performance», Milwaukee (Wisconsin, Estados Unidos).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s