Narratives dissidents entre confeti de colors

Les obres de l’artista i fotògraf Jim Golden ens han servit per iniciar aquesta nova ronda d’espais d’aprenentatge. En un principi vaig pensar que la seva obra permetia poder reflexionar sobre el concepte de col·lecció. Els infants, en especial, s’inicien en el món de les col·leccions des de diferents objectes i contextos propers a ells: petxines que troben al mar un dia d’estiu, pedretes que van acumulant en una excursió pel bosc, conjunts de playmobils que els regalen els reis, cromos que van acumulant influenciats per la moda del moment, ninotets de goma o plàstic de formes diverses i múltiples colors… I podríem seguir fent una llarga llista d’objectes curiosos i amb característiques similars que els infants custodien com tresors. Totes aquests col·leccions impliquen ordre per sí mateixes. Es poden ordenar per grandària, per colors, per estètica, per nom… Un ordre que sovint també es molt necessari mantenir a la classe, en les rutines diàries i també a casa. Les obres de Golden permetien reflexionar sobre aquest contingut, però, a més a més, aportaven una part estètica molt potent, una disposició dels objectes a l’espai impecable, immaculat, dissenyat amb cura segons els colors, les formes i les figures.

Vist els avantatges de les obres d’aquest artista, la finalitat era que els estudiants reflexionessin entorn a aquests aspectes, però com ja sabem, sovint, la mentalitat creativa de l’infant va molt més enllà del què prèviament es té planificat. D’aquesta forma, res del que pensava que passaria va succeir. Creia que els estudiants ordenarien els materials per colors, per formes o grandària sobre els diferents panells de “goma eva”, però res d’això va succeir. En comptes d’aquestes propostes va haver-hi una explosió de creacions diverses: transvasaments de materials d’un pot a un altre tot convertint-se en “soups” i “juices”. Instruments musicals mitjançant la barreja de clips, botons i confeti en petits pots. Teatres improvisats. Pastissos de xocolata i colors. Bombes i botigues… entre moltes altres creacions!

Cap alumne va crear una col·lecció! Però tampoc es tracta de forçar la situació, com va passar amb la instal·lació de Shiota, aquest fet ha de produir-se de forma natural. En aquell cas, només un grup va establir aquesta connexió, però va fer-ho des del seu propi interès, no perquè hi estiguessin obligats. D’alguna forma, per aquest motiu seria necessari poder continuar el mateix treball amb un mateix grup durant la pròxima setmana, ja que es podria tornar a revisar l’obra i treballar el concepte de col·lecció des de la deconstrucció de la pròpia experiència. A més a més, es podrien incorporar les col·leccions que fan els propis infants en la mateixa instal·lació, comentar-les, compartir-les, ordenar-les, etc. Les possibilitats serien múltiples i existiria més profunditat i aprenentatge significatiu en els continguts que es treballarien.

Tot i desviar-nos de l’objectiu inicial (una desviació amb la qual ja sempre es compta), els nens i nenes van realitzar moltes creacions, van treballar en equip i també van poder integrar millor els continguts de la sessió en els subespais que reforcen la instal·lació. Malgrat contemplar aquests aspectes, però, és cert que la primera sessió sempre serveix per millorar, i aquesta, com sempre, és la raó d’escriure sobre la nostra pròpia pràctica professional. Així doncs, cal perfilar alguns aspectes. Un d’aquests, és reduir el nombre d’imatges de l’artista a dues o tres, però aprofundir en aquestes sobre el concepte de col·lecció, ja que en aquesta sessió aquest concepte per si sol no va acabar d’emergir de les veus dels alumnes. El grup en qüestió no es va mostrar gaire predisposat a la participació i va costar molt que fessin aportacions. Era més aviat un grup tímid, amb alumnes poc participatius o amb vergonya per fer algun comentari. Aquest aspecte és clau en el moment de gestionar el moment de conversa inicial, i mentre hi ha grups que hem de reduir el temps perquè contínuament estan fent aportacions interessantíssimes, altres hem d’esforçar-nos molt per a que aportin una simple idea o comentari. És un aspecte que no em deixarà mai de sorprendre, ja que les diferents característiques dels alumnes, el grau de participació i les dinàmiques que es generen entre ells són essencials per treballar uns continguts o uns altres.

Com hem exposat, una de les millores a fer és aprofundir en el concepte de col·lecció. A partir de la pregunta inicial: què hi podeu veure a la imatge? Cal anar guiant el camí partint de les veus dels alumnes cap a aquest contingut i reflexionar entorn aquest: què és una col·lecció? Quines col·leccions podem veure en les fotografies? Què col·leccioneu vosaltres? Juntament amb aquest aspecte també cal fer èmfasi en la disposició dels objectes distribuïts en l’espai: com estan organitzats els objectes a la fotografia? Quins colors hi podeu veure? D’aquesta forma es pot començar a establir relacions amb la instal·lació preparada i mostrar alguns dels materials que es treballaran. Sovint, malgrat que l’objectiu a arribar sigui el treball de les col·leccions, durant la conversa pot emergir algun altre interès per part dels alumnes, és per aquest motiu que, tot i que l’objectiu sigui un en concret, també s’ofereixi la possibilitat d’explorar altres vies i propostes que puguin emergir.

En aquesta primera sessió també em va donar la sensació que els alumnes no van acabar d’aprofundir en el vocabulari dels materials (van fer-ho en els subespais), però penso que s’hagués pogut fer més èmfasi en aquests durant l’estona de conversa prèvia quan s’analitza l’obra de l’artista. Per reforçar aquest aspecte, a més a més dels canvis exposats, també es modificarà un subespai. Dins d’aquest es podran establir relacions entre “flashcards” i els materials reals que es podran trobar en la instal·lació. Aquestes són algunes de les modificacions necessàries, les quals potser em portaran (o no) al motiu pel qual vaig escollir aquest artista.

La veritat és que sempre que s’estrena la primera sessió existeix un buit d’incertesa que porta a qüestionar-te diverses reflexions: què hi veuran els alumnes en l’obra que es presenta? Ho relacionaran amb les seves produccions? Com treballarem els continguts “dirigits”? I quins altres continguts emergiran de les pròpies experiències? Funcionaran els altres subespais? És una incertesa que al mateix temps et porta a l’emoció, a l’expectativa i a les ganes de passar a l’acció per veure com es resolen totes aquestes qüestions. Encara que l’escenari sigui el mateix, com hem anat veient, les històries mai són iguals.

Veurem quines sorpreses ens esperen a la pròxima sessió!