Descobrir els objectes quotidians pintats de blanc per Brand Spirit (Andew Miller) va transportar-me inevitablement a una experiència viscuda durant l’any 2012-2013 quan juntament amb un petit grup d’estudiants de magisteri vam participar en un workshop amb joves artistes dirigits per Oriol Vilanova dins del projecte DAFO (Projectes i espai d’art contemporani).
El taller duia per nom “La curiositat no va matar al gat”. L’objectiu d’aquesta experiència era observar, investigar i rastrejar diferents espais de la ciutat de Lleida que havien sorgit durant l’època de vaques grasses, i analitzar la funció quotidiana que aquests espais desenvolupaven en aquell moment. Entre aquests vam poder endinsar-nos a l’aeroport Lleida-Alguaire, a la Llotja de Lleida i a la Facultat d’Educació, Psicologia i Treball Social de Lleida (FEPTS), la qual va ser dissenyada pel prestigiós arquitecte Álvaro Siza.
Són els objectes blanquinosos, sense rastre, purs i gairebé esmaltats de Miller que em transporten directament a aquesta última localització, a la FEPTS. Un espai, que com aquests objectes immaculats, es presenta blanc, auster, sense rastres. I és aquesta experiència la que, inevitablement, em porta a qüestionar com són els espais de les escoles: és cert que encara existeixen moltes parets blanques o farcides de làmines de plàstica produïdes en sèrie? Mostren els contextos escolars els processos d’aprenentatge dels alumnes?
Existeixen molt centres educatius on cada vegada aposten més per donar importància a l’espai, als aprenentatges que viuen els infants, a la construcció de mapes conceptuals vius… Però és evident que aquesta exhibició requereix temps, voluntat i paciència, aspectes que no sempre trobem en el ritme trepidant de les escoles.
L’experiència que vam viure al taller (DAFO) ens va fer reflexionar sobre aquestes qüestions en relació a la facultat on ens formàvem com a mestres. Davant d’aquestes inquietuds, l’obra que vam crear tenia l’objectiu de localitzar i quantificar els espais de llibertat de l’edifici. Quines eren les zones que els estudiants podien ocupar? En quins llocs podien deixar els rastres dels seus aprenentatges? Els càlculs aproximats d’aquesta recerca van portar-nos a concloure com un edifici on l’objectiu hauria de ser trencar amb un espai museïtzat, simplement es destinen 2m quadrats a facilitar espais d’interacció, de treball, on sorgeixen idees i on es fan públics els processos d’aprenentatge… (I contemplant aquesta llibertat gairebé des de la desobediència).
L’article que recull el post d’avui “Arte, arquitectura y docencia. Los espacios de libertad en el Cubo Blanco y la disciplina” descriu molt bé aquesta situació:
Las paredes de la FCE son altas y blancas. En ellas tan solo vemos colgadas obras de arte donadas por artistas del territorio leridano. En las aulas, las paredes están divididas por una tira de corcho, siendo éste el único espacio donde los estudiantes pueden colgar sus producciones. Está totalmente prohibido colgar cosas fuera del corcho. Ante esta limitación las tres estudiantes decidieron cuantificar los espacios de libertad, entendidos como aquellos espacios en los que tenían capacidad de tomar decisiones. Para hacerlo decidieron medir la superficie de papel que, a pesar de estar colgados en el corcho, sobresaliesen del espacio limitado. El resultado total de espacios de libertad en toda la Facultad resultó ser de, aproximadamente, 2 metros cuadrados. De acuerdo con el colectivo Todo Por la Praxis, la proliferación de normas y prohibiciones que determinan totalmente los límites del uso de los espacios, reduciéndolo a sus mínimos términos, lo convierte en un territorio contemplativo y de tránsito. (p.3)
El blanc, l’espai, la necessitat de deixar rastre ha influenciat la nostra formació. L’obra que vam crear no deixava de ser una reivindicació de l’ús d’aquest espai, i com a mestres en formació, suposava un trencament en els nostres models docents, una reflexió obligada sobre els espais que ocupem com a docents.
Malgrat les relacions de poder que ens transmeten els contextos on habitem, la formació rebuda ha facilitat estratègies per deconstruir les estructures rígides amb l’objectiu de transformar els contextos on habitem. Ara bé, les condicions d’espai-temps també són un factor que juguen en contra d’un col·lectiu de mestres abocats a destinar més hores en burocràcia que en reflexionar i cuidar el nostre espai d’aprenentatge, el nostre entorn, les nostres aules i espais per on transitem. Espais on el nostre cos, la nostra ment i la nostra ànima, sovint hi és present durant més hores que en les nostres pròpies cases. Què recordaran els alumnes de les parets de les seves aules? De les parets de les seves escoles? Quins són els models que els hauran influït?
Podeu llegir l’article en el següent enllaç:
http://www.ub.edu/geocrit/coloquio2014/Bonastra%20Farrero%20Jove%20Llonch.pdf
Imatges de l’artista Andrew Miller i de l’experiència viscuda en el workshop dins del projecte DAFO.
Portada de la producció i publicada en el taller (DAFO)
RIZOMA EDUCATIU 